La Nuova Sardegna

Entre les tantes possibles, hi ha dues maneres essencials de conèixer a Giovanni Oliva. Donant un’escoltada a calqui recitació poètica sua o eixint al carrer per defendre lo territori i los béns comuns. Una altra possibilitat és llegir una entrevista on ell mateix parla de les dues qüestions amb l’idioma sou, lo català de l'Alguer, llengua de Sardenya. Giovanni Battista (o Joan, o Giuanne), 70 anys, es un alfabet vivent. Però, ara, limitem-mos a la primera lletra ja que la vocal a no és solament la inicial de la professió sua (és arquitecte, també si ara és en pensió). Aqueixa vocal és la que ell xaca entre les consonants p i r del substantiu italià proletario (“paroletario”, doncs) per definir la actitud poètica sua de la millor manera.

Donques, Giuanne, quala relació tens amb la paraula poeta?

«L’amic meu Giovanni Cossu, un “poeta” nat a Port Torres ma que viu a Firenze i que és per a mi com un germà més gran, anys i anys fa m’ha severament difidat de amprar la paraula “poesia” per definir los componiments meus. Crec que, efectivament, mosaltros no mos podem definir “poetes”. Al màxim podem acceptar d’ésser reconeixuts “poetes” dels altros, tenint present que la paraula “poeta” no sempre ha un significat positivo. Sovent, avui, l’ús de tal definició pot amagar una espècie de commiseració. “Poeta” pot ésser per alguns sinònim de desviat, de romantic agafanúvolas, de somiador fallit. Mon pare, quan de jove jo, encara amb el cap escollat, dieva cosas que per ell eren coglionadas, amprava l’expressió “fizu meu poeta!” que l’havia entesa da un amic riferida al fill incapaç de fer arrés que però teniva una gran passió pels componiments en versos».

I amb la paraula poesia?

«Cossu me deiva que los componiments meus eren homilias. I etimològicament la homilia es “un riu de paraules que escorri en una assemblea de iguals”. Per això “Omelia laica” es lo títol de una “poesia” mia en italià».

Algueres, italiano, sardu: podem dir que tu sés un poeta trilingüe?

«Si considerem l’internacionalisme meu, beh, solament tres llengües? Efectivament això es un limit per a mi. Pel mamentu tenc de m’acontentar, però volgueriva escriure en moltes altres llengües. Per volar amb la fantasia m’ajuden assai los programmas de traducció que se poden trobar en lo web, que no costen arrés i que ampr contínuament per veure escrites, poguer llegir i entendre com sonen les paraules de los componiments meus en altros idiomas. De poc he escomençat a m’interessar també de la llengua de los xinesos».

Lo sardu i l’algueres són dues de les cinc llengües de Sardenya. Com conviuen a la ciutat tua?

«Sep que això sona com una banalitat, una consideració que cada generació pot repetir quan parla al passat. Però L’Alguer era més genuïna quan jo era minyó. L’alguerés era sobretot la “palara” del pòpul, una parlada local senyada del dèbit amb la llengua dels dominadors antics i que era important també pels immigrats de condició més pobra. Me record de dos companyons sicilians del carrer que havien emparat a parlar en alguerés assai més bé de mi. Ma lo sardu (també si esfotit) era present amb tota la dignitat sua i los que veniven de Biddanoa, Ìtiri Cannedu, Uri i de altros vilatges del circundari reseixiven a organitzar festas que no teniven arrés de folklorístic. Jo era encara minyó i al quarter de Sant Agustì he vist les mítiques improvisacions poètiques de Remundu Piras. Però això s’es perdut. Tenim de retornar a la justa dimensió multicultural de la ciutat. La reducció de aqueixes ànimes a la sola “catalanitat” és una “vulgata” mistificant senyada del brand turistic. Crec que per l’Alguer és estada una diminució olvidar S’Alighera».

Per acabar: quanta poesia hi ha en la defesa d’un territori? I com la defesa d’un territori és equivalent a la defesa d’una llengua?

«L’humanitat no té reguines ma anques i peus. I per això se pot moure liberament. L’encontre entre diversos grups humans pot ésser un escambi productivo, si no hi ha voluntat de prevaricació. I los territoris “nostros”, los que mos son familiars i que han contribuït a la formació de la nostra “coscienza di luogo” (com diu l’amic nostro Alberto Magnaghi), com l’àrea naturalística de Punta del Lliri (Punta Giglio, ndr), pogueren ésser defesos si mosaltros siguerem preparats i bons a parlar moltes llengües».